UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Avui en dia, hi ha cert consens per part d’acadèmics i experts en ciències polítiques que per mitigar i adaptar-se als efectes del canvi climàtic les administracions públiques hauran d’adoptar mecanismes de governança i gestió pública flexibles i descentralitzats, que impliquin a tots els nivells de l’administració (europeu, estatal, regional i local), empreses i actors socials i que generin mecanismes de coordinació en xarxa que permetin adoptar respostes àgils i creatives a un fenomen que no coneix de fronteres ni de règims competencials diferenciats.

Aquests aspectes encara prenen més rellevància en àmbits on els recursos naturals són compartits entre més d’un estat (rius i conques transfrontereres, massissos transfronterers, etc.), ja que s’han de superar problemàtiques addicionals derivades de cultures administratives i marcs legals diferents, incomprensió lingüística, desconeixement entre actors rellevants, etc., el que demana un esforç addicional de cooperació per gestionar adaptativament aquests recursos.  En aquests casos, es considera que les organitzacions de cooperació transfronterera (comunitats de treball, euroregions, etc.),  impulsades o no a través de fons europeus, tenen un gran potencial com a resposta institucional al canvi climàtic. En efecte, al no tenir una estructura administrativa pròpia, aquestes organitzacions depenen pel seu funcionament de  la seva capacitat per emprendre i establir lligams i marcs de coordinació entre tots els nivells de govern a ambdós costats de la frontera i de la implicació activa en xarxa d’empreses,  actors socials i administracions públiques, sense la participació dels quals no és possible avançar en l’assoliment dels seus objectius constituents.  Es tracta d’un marc ideal per introduir consideracions de canvi climàtic i de gestió adaptativa de l’aigua i incidir en la capacitat d’institucions i organitzacions per mitigar i adaptar-se als efectes del canvi climàtic,  actors públics i privats de tota mena i simultàniament en dos o més contexts estatals i en diversos àmbits regulatoris que afecten directa o indirectament la gestió de l’aigua i el canvi climàtic (agricultura, turisme, transports, etc.).

Partint d’aquestes premises, l’article avalua les capacitats d’una organització transfronterera en particular, el secretariat tècnic de les Comunitats de Treball Algarbe-Andalucía i Alentejo-Andalusia (Gabinete de Iniciativas Transfronterizas, GIT), situat a la conca transfronterera del riu Guadiana entre Espanya i Portugal, per incorporar aspectes de canvi climàtic i de gestió adaptativa de l’aigua i influir així en les polítiques públiques de desenvolupament regional. Per portar a terme aquesta avaluació, s’utilitza una metodologia participativa basada en entrevistes en profunditat i l’establiment de “focus groups” amb una varietat d’actors que representen una pluralitat divergent d’interessos. Fent ús d’aquesta metodologia integrada, s’analitza el compliment d’una sèrie de requisits que es consideren essencials per avançar en un model d’èxit de gestió transfronterera, a partir d’un marc teòric “ideal” formulat pel politòleg Markus Perkmann, basat en el concepte d’emprenedor polític i que s’ha portat a terme amb èxit en determinats models avançats com és el cas  l’Euregio alemanya-holandesa. Aquests requisits són: l’assumpció d’una sèrie de capacitats organitzatives de mediació i negociació per part del secretariat basades en cert grau d’independència respecte la resta d’actors rellevants, l’establiment de lligams a nivell horitzontal entre actors públics i privats a ambdós costats de la frontera i a nivell vertical (administracions locals, regionals, nacionals i europees), l’assumpció d’una estratègia consensuada a llarg termini per part dels actors rellevants i la incorporació de consideracions de canvi climàtic i de gestió adaptativa de l’aigua en les polítiques de desenvolupament regional transfronterer.

Els resultats d’aplicar aquest marc teòric “ideal” en aquest cas concret indiquen que encara hi ha certes mancances en el funcionament del GIT, relacionades amb el baix grau d’implicació activa d’empreses i actors socials, el lleu nivell d’independència del secretariat respecte els actors polítics i socials a banda i banda de la frontera, el dèficit en l’establiment de relacions de confiança estables de llarga durada, l’absència d’una estratègia transfronterera de consens formulada a llarg termini, o la falta d’integració efectiva de consideracions mediambientals en les polítiques de desenvolupament regional transfronterer. Aquestes mancances redueixen la capacitat de l’organització de liderar un procés de canvi i d’assumir un rol d’emprenedor polític en el context transfronterer, tot i que són raonables donat els pocs anys de funcionament d’aquest secretariat, operatiu des de l’any 2004.

En aquest sentit,  hi ha indicis prometedors que indiquen que s’han identificat alguns d’aquests dèficits i que hi ha una voluntat política clara de superar obstacles i de treballar per formular i implementar una estratègia transfronterera amb la implicació activa d’actors públics i privats que prengui en consideració els elements als que s’ha fet referència.