UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Dels més de mitja dotzena de coronavirus que s’han descrit en el porc, el virus de la diarrea epidèmica porcina (VDEP) és el que ha tingut un impacte més gran a nivell mundial. El VDEP té un nombre reproductiu bàsic (R0) molt alt, així que quan entra per primera vegada a una granja es transmet ràpidament. Davant d'aquesta situació, hom podria esperar que la població adquirís una immunitat de ramat sòlida i uniforme, la qual evitaria noves infeccions. Tot i així, l'aparició recurrent del VDEP en una mateixa granja és quelcom habitual. Una de les causes que podria explicar aquest fenomen és el desenvolupament d’una immunitat de curta durada. Si fos així, transcorregut un temps els animals es podrien tornar a infectar, fins i tot per la mateixa variant del virus amb la qual ja s’havien infectat. Per tant, conèixer la durada de la immunitat és una de les qüestions més importants a resoldre. Aquest coneixement ens ajudaria a millorar la gestió de la malaltia a les granges i ens donaria pistes sobre com hauríem d’aplicar una possible vacuna.

L'objectiu del nostre estudi va ser caracteritzar la immunitat enfront del VDEP després d'una primera inoculació i, mitjançant un desafiament homòleg -és a dir, inoculant la mateixa variant del virus que s'havia fet servir per a la primera inoculació- valorar la protecció a llarg termini (cinc mesos). Vam dur a terme l'estudi en dues fases, tal com es detalla a la figura.

Durant la Fase 1 de l’estudi observem una excreció mitja del virus de 10-14 dies, tot i que en alguns animals s’allarga fins al mes i mig. Després de cinc mesos, es detecten anticossos neutralitzants en un 77% dels animals. Vam trobar grans diferències entre els kits comercials per a la detecció d'anticossos, especialment en fases tardanes; als cinc mesos, el kit A va detectar el 92% dels positius, el B només el 27% i el C cap. Aquests fenòmens s’han pogut observar també per a SARS-CoV-2 en humans. En la Fase 2 procedim amb el desafiament homòleg (Grup A), i observem un augment de les respostes immunològiques de tipus cel·lular i humoral (anticossos), fet que demostra l'existència de memòria immunològica. Tot i això, tots els animals es van infectar, de manera que no podem considerar la immunitat com a esterilitzant.

En definitiva, fins i tot en presència d'anticossos neutralitzants, els animals del grup A es van infectar per la mateixa variant del virus enfront la qual havien desenvolupat immunitat. Ara bé, aquests animals van excretar menys virus i durant menys temps, i van tenir una clínica més lleu, que durant la primera inoculació -a les quatre setmanes d'edat- i que els animals que es van inocular per primera vegada als 6 mesos d'edat (Grup B). Per tant, 1) Els resultats demostren que cinc mesos després de la infecció inicial no hi ha immunitat esterilitzant; 2) Tot i així, la immunitat adquirida juga un paper important reduint els signes clínics i la càrrega viral. Ambdues conclusions són clarament extrapolables a moltes de les situacions que hem pogut observar durant la pandèmia per SARS-CoV-2 en humans: en algunes ocasions, la vacunació o la infecció prèvia no impedeix la reinfecció, ni tan sols per la mateixa variant del virus, però sí limita la duració de l’excreció i la gravetat de la clínica.