UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

Es dona la paradoxa que, tot i que el canvi climàtic és un dels principals riscos ambientals del segle XXI i sobre el que cal actuar amb urgència, rarament en tenim una experiència directa i el coneixement de què disposem l’adquirim bàsicament a través de les narratives que la comunitat científica i política vehiculen a través dels mitjans de comunicació. Per això, resulta pertinent preguntar-se com es transmet mediàticament la idea del canvi climàtic i com afecta això en les percepcions de la població i, en conseqüència, en les seves accions o intencions d’acció.

El llibre analitza els processos socials mitjançant els quals la gent dóna sentit als símbols mediàtics sobre el canvi climàtic i quines narratives reprodueix i/o genera al respecte. Amb aquesta finalitat, s’han analitzat les metàfores amb què una mostra de premsa espanyola defineix el canvi climàtic, i la manera com una mostra qualitativa de població ha interpretat i redefinit aquelles metàfores. Mentre que l’anàlisi de les metàfores es va fer a través d’una anàlisi de premsa escrita, la interpretació de la població d’aquestes metàfores es va fer mitjançant l’aplicació del mètode STAVE a dos grups de persones, unes escèptiques i les altres preocupades pel canvi climàtic, en un procés interactiu amb deliberacions de grup periòdiques i moments de reflexió individual al llarg d’un període de temps. 

Les metàfores identificades en la premsa corresponen bàsicament amb quatre dominis semàntics generals: metàfores bèl·liques, metàfores de moviment o de fer camí, metàfores lúdiques i esportives, i metàfores tecnològico-constructives. La imatge que s'ofereix del canvi climàtic és la d'una lluita, que es presenta com un joc o aposta, sobre alguna cosa que està en moviment i que cal frenar, contenir o posar sota control. L’anàlisi efectuada permet entendre quin sentit dona la població a aquestes metàfores, cosa que dona peu a diferents interpretacions.

Els resultats de la recerca mostren com les opinions públiques sobre el canvi climàtic són molt fràgils, es basen principalment en estereotips que difícilment resisteixen una deliberació sistemàtica, i revelen que es concep com un problema aliè a la vida quotidiana de la gent. Tal com l’han definit els mitjans de comunicació, el canvi climàtic rarament interpel·la a les persones, sinó a entitats abstractes (i percebudes com a llunyanes) com països, estats, governs, corporacions, ONG internacionals, etc. 

La població observa, a més, una incongruència de ritmes entre la urgència amb què es planteja el problema i la lentitud de les respostes polítiques, cosa que comporta una certa desconfiança respecte a la seva versemblança. S’observa també que intentar subratllar-ne la urgència definint el problema en termes de ‘catàstrofe’ pot ser contraproduent i derivar en actituds de fatalisme i passivitat entre la població. Es produeix una situació que els estudis de percepció de riscos han definit com "ignorància activa", un concepte que remet a aquelles situacions en què la manca de capacitat per actuar, o l’excessiva dependència respecte d'altres actors, fa que la gent prefereixi no tenir més informació sobre un risc, desentendre-se’n i assumir l'exposició al risc com una fatalitat davant la qual no val la pena fer res. 

Finalment, el que sembla diferenciar més els dos grups, escèptics i preocupats, és que aquests últims estarien disposats a canviar de forma de vida, mentre que els primers preferirien no fer-ho, ja que perceben els costos d'aquesta transició com inassumibles en les seves circumstàncies actuals. Aquestes diferents actituds davant del canvi climàtic també podrien reflectir, en certa manera, la seva respectiva adhesió a una determinada cosmovisió, a un determinat model socioeconòmic o a una determinada orientació ideològica.

En definitiva, el canvi climàtic suposa un repte d'envergadura en tots els àmbits, ja que per afrontar-lo es requereixen formes de cooperació social inèdites, polítiques innovadores, noves tecnologies, i, sobretot, noves formes de pensar i d'actuar. El que està en qüestió és el model de desenvolupament típic de la societat capitalista industrial i postindustrial i la cosmovisió que l'acompanya. Per això, qualsevol via de solució requereix aprendre a pensar de manera diferent, desenvolupar conjuntament noves narratives (històries amb sentit, mitologies modernes) que ens permetin redefinir el nostre lloc en el món, en el context de la humanitat i del planeta, amb més resiliència i de manera més justa i sostenible.