UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

L’esporotricosi és una malaltia infecciosa produïda per un fong ambiental que es produeix quan penetra al nostre organisme a través de la pell, degut a petits traumatismes, punxades amb estelles de fusta o per esgarrapades d’alguns animals silvestres. La infecció pot ser localitzada a la pell i teixit subcutani o estendre’s a altres zones i afectar els vasos i ganglis limfàtics. En malalts amb defectes de la immunitat, pot causar infeccions pulmonars, articulars o disseminacions via sanguínia a diferents vísceres.

La esporotricosi es va descriure a principis del segle passat a Europa tot i que ara és més freqüent a països de Amèrica Central i del Sud i a Àfrica. Al nostra país, tots els anys es diagnostiquen varis casos de la malaltia i el fong productor, s’ha aïllat de mostres ambientals a Catalunya.

El tractament mèdic tradicional de la esporotricosi s’ha fet amb una solució de iodur de potassi, que es pren per via oral i que pot causar efectes secundaris, per tant és important disposar d’antibiòtics antifúngics, actius i efectius que siguin ben tolerats. El primer pas és conèixer la sensibilitat del fong a aquests antifúngics mitjançant proves de laboratori.

A l’estudi que hem efectuat s’ha analitzat la sensibilitat in vitro a 6 antifúngics en 19 soques del fong responsable de l’esporotricosi, anomenat Sporothix schenckii. Aquesta sensibilitat s’ha estudiat utilitzant tres mètodes diferents, ja que no tots els laboratoris clínics, poden realitzar la tècnica de referència, que és certament complicada.

Els resultats que hem obtingut demostren que hi ha al menys dos antifúngics del mateix grup químic (els azols) són efectius contra Sporothix schenckii aquests medicaments s’anomenen ketoconazol i itraconazol. Les concentracions mínimes dels antifúngics per inhibir el creixement del fong són molt baixes (de l’ordre de mig microgram (mil•lèsima de mil•ligram) per mil·lilitre), el que vol dir que són molt actius in vitro sobre l’ Sporothix schenckii. L’itraconazol, s’ha utilitzat amb èxit en el tractament de persones amb esporotricosi.

També s’ha demostrat que, en comparació amb la prova de referència per l’estudi de la sensibilitat als antifúngics, els dos mètodes disponibles comercialment que hem estudiat, tenen una utilitat limitada, tot i que són força concordants en el cas de l’itraconazol.

Com resum podem dir que s’ha fet una aportació al coneixement de la sensibilitat in vitro de l’agent de l’esporotricosi als antibiòtics antifúngics disponibles i sobre els mètodes que existeixen per el seu estudi.