UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

La majoria de les persones creuen que tenim el deure de promoure i protegir la salut de la població i de tractar els malalts en cas de necessitat mèdica. I molts creuen també que tenim una responsabilitat amb la nostra pròpia salut. Ambdues creences poden portar-nos a un conflicte de valors amb implicacions socials i polítiques. Si la gent emmalalteix a causa d’un estil de vida voluntari poc saludable, hem d’oferir una prioritat menor en l’accés als recursos sanitaris? L’exemple més popular per referir-se a aquesta situació és el de les malalties que s’associen amb l’hàbit de fumar, però és extensible a qualsevol patologia que tingui el seu origen en alguna elecció voluntària del malalt, com l’abandó de la medicació, la pràctica d’esport o de sexe insegur, o l’absència de mesures de prevenció contra la grip. En aquests casos, segueix prevalent la responsabilitat social? La meva resposta és que sí, ja que la salut de les persones és un bé en si mateix.

La salut té una importància moral especial perquè la seva limitació impedeix gaudir d’una efectiva igualtat d’oportunitats i de la possibilitat que les persones interactuïn entre si com a iguals. Però això no ens ha de fer pensar que té un valor merament instrumental. La salut té un valor en i per si mateixa. Aquest és un judici normatiu, però amb base empírica. Qui perd la salut, no pensa únicament en la pèrdua d’un recurs valuós per aconseguir objectius importants en la vida. També experimenta un mal en si mateix: el deteriorament del seu cos, el dolor de la malaltia, la pèrdua d’una part de la seva identitat. La salut és un bé en si mateix com ho és la llibertat. No cal que necessitem la llibertat i la salut per aconseguir altres fins per saber que la nostra vida és pitjor sense elles.

Doncs bé, si la salut és un bé en si mateix, no hauria d’importar qui és el responsable de la malaltia per determinar el que devem als malalts. No només això. Si la salut és un bé en si mateix i sabem que una redistribució més justa de la riquesa millora la salut dels més pobres sense empitjorar la dels més rics, caeteris paribus hauríem de dur a terme la redistribució. Aquest és un argument clàssic a favor de la fiscalitat progressiva.

Tenim l’obligació moral de protegir la salut pròpia i la dels altres. Si hi ha una manera d’aconseguir una millor protecció de la salut incentivant la responsabilitat individual, és bo tenir-ho en compte, però mai al preu de desatendre els malalts o de desprotegir les persones de la malaltia. Això no vol dir que haguem d’anteposar el bé de la salut a la llibertat individual de fer amb la pròpia salut el que autònomament es cregui convenient. La societat deu a les persones la protecció de la salut, fins i tot contra les conductes imprudents, no la seva imposició. Tampoc significa que els individus tinguin responsabilitat moral per la seva salut, però cal distingir aquesta del que ens devem en justícia els uns als altres. Per exemple, podem retreure moralment a algú la imprudència d’escalar una muntanya amb pocs recursos o d’ingerir voluntàriament excessius greixos saturats sense que això trenqui la nostra obligació encara més bàsica de socórrer-lo en cas d’accident o malaltia a causa d’aquestes accions.