Les dones de l'edat de bronze ja carregaven grans pesos sobre el cap
Una investigació interdisciplinària liderada per la UAB revela que les dones que van habitar la regió de Núbia (a l’actual Sudan) a l’edat de bronze, fa més de 3.500 anys, van desenvolupar modificacions a l’esquelet a conseqüència de carregar elements pesants al cap. Els resultats, publicats a Journal of Anthropological Archaeology, desvetllen una pràctica força invisibilitzada i ignorada per la història escrita, duta a terme principalment per dones durant mil·lennis.
Durant generacions, les imatges més comunes de treball físic des de la prehistòria han estat dominades per representacions d’homes. No obstant això, un estudi recent publicat a la revista Journal of Anthropological Archaeology desmunta aquesta visió tan centrada en la masculinitat. Fa més de 3.500 anys les dones núbies de la cultura de Kerma (2500-1500 aC), al nord de l’actual Sudan, carregaven a diari objectes de gran pes, de vegades fins i tot infants, sobre el cap. Aquestes dones utilitzaven tècniques transmeses de generació en generació, com ara l’ús de tumplines, corretges subjectes al cap.
El treball, liderat pels investigadors Jared Carballo, del Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana de la UAB i també adscrit a la Universitat de Leiden (Països Baixos), i Uroš Matić, de la Universitat de Duisburg-Essen (Alemanya), combina l’anàlisi antropològica de restes òssies amb estudis etnogràfics i iconogràfics de diferents cultures africanes i mediterrànies, incloent-hi les representacions de dones de la cultura núbia a tombes egípcies. Tot això amb l’objectiu de comprendre de quina manera el treball quotidià va modelar el cos i com es van distribuir les tasques de càrrega entre homes i dones.
L’estudi de 30 esquelets humans (14 dones i 16 homes) enterrats al jaciment de l’edat de bronze d’Abu Fàtima, situat a prop de Kerma, la capital del regne de Núbia (també anomenat Kush i rival de l’antic Egipte), ha revelat diferències significatives segons el sexe, gràcies al material aportat per les excavacions de la missió sudanès-americana dirigida per Sarah A. Schrader i Stuart T. Smith, coautors de la investigació. Mentre que els homes presentaven senyals d’esforç a les espatlles i als braços principalment del costat dret, probablement per carregar pes a l’espatlla, les dones mostraven modificacions esquelètiques específiques a les vèrtebres cervicals i a parts del crani associades a l’ús prolongat de corretges que transferien el pes des del front fins a l’esquena.
Una de les dones amb signes més clars d’aquesta mena, etiquetada pels arqueòlegs com a «individu 8A2», va morir amb més de 50 anys d’edat i va ser enterrada amb diversos objectes de luxe, com un ventall de plomes d’estruç i un coixí de cuir. A més, les dades bioquímiques de l’esmalt dental indiquen que va néixer en un lloc diferent d’on va ser enterrada, per la qual cosa es tractaria d’una possible migrant. Mostra una depressió important rere la sutura coronal del crani i signes severs d’artrosi cervical, compatibles amb l’ús prolongat de tumplines.
Probablement, a més de migrar des de la seva terra natal, va passar bona part de la vida transportant càrregues pesants en els entorns rurals del Nil, possiblement fins i tot portant criatures de la seva família o comunitat.
«Es tracta d’un estil de vida tant habitual com ignorat per la història escrita», explica Jared Carballo. «En certa manera, l’estudi revela que les dones han carregat literalment el pes de la societat sobre els seus caps durant mil·lennis».
Aquest estudi reivindica un corrent que busca entendre el cos humà com un arxiu biològic d’experiències viscudes. Des d’aquest punt de vista, les modificacions òssies no són només el resultat de l’envelliment, sinó que també reflecteixen patrons socials, com la divisió del treball i els rols de gènere. En aquest sentit, conceptes antropològics com les «tècniques corporals» (les maneres com les persones han utilitzat el cos de societat en societat en activitats quotidianes com caminar, córrer o col·locar les mans en emprar eines o la «performativitat de gènere» (les diferències de gènere en els moviments adoptades per imitació i convenció social) ofereixen un marc per interpretar com determinades tasques, repetides dia rere dia, deixen empremta en els ossos i configuren els cossos segons la seva expressió identitària.
Aquest tipus de pràctiques, observades també en representacions de dones núbies en tombes egípcies d’èpoques posteriors i encara avui documentades etnogràficament a comunitats rurals d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, han estat històricament invisibilitzades en els relats històrics. Tanmateix, com demostra aquest estudi, el seu impacte va ser tal que literalment va modelar l’anatomia de les persones que les duien a terme. Carregar pes sobre el cap va ser tant un esforç físic com una expressió material de desigualtat i resiliència.
Els resultats d’aquest treball obren noves línies de recerca sobre com es desplaçaven les dones, sobre altres implicacions físiques de la maternitat i sobre el paper econòmic i logístic de les dones en contextos rurals. «El jaciment d’Abu Fàtima ens ofereix una nova finestra al passat remot de la fascinant vall del Nil i ens fa una crida d’atenció sobre quant pesen encara els silencis femenins en la història», conclou Carballo.
La recerca ha comptat amb la participació d’arqueòlogues i arqueòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la Universitat de Leiden (Països Baixos), de la Universitat de Duisburg-Essen (Alemanya) i de la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara (EUA).
Referència de l’article:
Carballo-Pérez, J., Matić, U., Hall, R., Smith, S.T., Schrader, S.A. (2025). Tumplines, baskets, and heavy burden? Interdisciplinary approach to load carrying in Bronze Age Abu Fatima, Sudan. Journal of Anthropological Archaeology 77: 101652. https://doi.org/10.1016/j.jaa.2024.101652