Els cérvols amb llengua blava poden salvar el bestiar domèstic
La llengua blava és una malaltia infecciosa vírica, no contagiosa, que afecta exclusivament als remugants salvatges i domèstics, principalment al bestiar oví. Aquesta malaltia és transmesa per mosquits del gènere Culicoides, i per tant presenta un patró estacional, amb brots més freqüents a final d’estiu i principi de tardor, coincidint amb el període de major presència del vector.
Tot i que fins fa relativament poc es considerava una malaltia exòtica, els brots de llengua blava han augmentat a tota Europa des de 1998, probablement en relació amb el canvi climàtic. Des de 2006 ha afectat de manera important a països del Centre i Nord d’Europa, com ara Holanda, Bèlgica i Luxemburg, França i Alemanya, i ha arribat fins i tot al Sud del Regne Unit i Suècia.
A les importants pèrdues econòmiques a la producció animal causades per la malaltia als països afectats, cal afegir els elevats costos derivats de les mesures sanitàries i de control de la mateixa, que inclouen la vacunació i la restricció de moviments del bestiar domèstic, sobretot ovelles i vaques. Aquestes mesures, però, són difícils d’aplicar a les espècies d’ungulats salvatges que poden ser infectades pel virus de la llengua blava, com ara el cérvol (Cervus elaphus), que compten amb abundants poblacions distribuïdes pràcticament per tota Europa i de les quals es desconeix encara el paper que poden jugar a l’epidemiologia d’aquesta malaltia a Europa.
La nostra investigació demostra que és possible trobar el material genètic del virus que es pot trobar a la sang dels cérvols infectats fins a gairebé quatre mesos després de ser infectats experimentalment amb el virus de la llengua blava. A més, els cérvols van desenvolupar una resposta immune d’anticossos específics contra el virus de la llengua blava entre una i dues setmanes després de la infecció, cosa que permet detectar la circulació del virus de la llengua blava en les poblacions d’ungulats salvatges. Els cérvols infectats no van mostrar símptomes evidents d’infecció, sinó que van patir un procés subclínic, com els bòvids.
Tot plegat demostra que el virus de la llengua blava es comporta en el cérvol de la mateixa manera que en alguns ungulats domèstics susceptibles, com ara la vaca. Per tant, les espècies d’ungulats salvatges susceptibles s’haurien de tenir en compte en l’epidemiologia de la llengua blava, ja que poden ser uns bons sentinelles d’aquesta malaltia a Europa.
Referències
"Experimental infection of European red deer (Cervus elaphus) with bluetongue virus serotypes 1 and 8". Jorge Ramón López-Olvera, Caterina Falconi, Paloma Fernández-Pacheco, Jovita Fernández-Pinero, Miguel Ángel Sánchez, Agustín Palma, Irene Herruzo, Joaquín Vicente, Miguel Ángel Jiménez-Clavero, Marisa Arias, José Manuel Sánchez-Vizcaíno, Christian Gortázar. (2010). Veterinary Microbiology 145: 148–152.