UABDivulga - Barcelona recerca i innovació

«Els governs estan informats com mai per poder prendre decisions cap a la descarbonització que científicament són molt sòlides»

Canadell, exalumne de la UAB i assessor científic del CREAF, va desgranar en quin moment ens trobem, amb un increment mitjà d’1,2 º C respecte al nivell anterior a la Revolució Industrial degut a les emissions de gasos d’efecte hivernacle, i quins són els impactes que ja estem experimentant. El científic, un dels més influents del món en l’àmbit de l’ecologia, crida a actuar ràpidament i globalment si volem frenar l’increment continuat de les emissions en què estem instal·lats.

— Aconseguirem limitar l’augment de l’escalfament global als 2 ºC per al 2030 fixat en l’Acord de París?

— En aquests moments les tendències d’emissions de combustibles fòssils i d’altres gasos d’efecte hivernacle estan augmentant i amb les polítiques de les nacions d’arreu del món ens anirem a un augment de temperatura molt per sobre dels 2ºC respecte a la que teníem en nivells preindustrials.

— Quin és el paper dels combustibles fòssils en l’escalfament global?

— Hi ha molts sectors que estan produint gasos d’efecte hivernacle que provoquen l’escalfament del planeta, però la font més important són els combustibles fòssils, principalment gas, carbó i petroli. Aquestes emissions han estat creixent des del principi de la revolució industrial de l’ordre de milers de milions de tones cada any. Les de diòxid de carboni, que és el gas més important, s’acumulen a l’atmosfera i hi romanen durant milers d’anys. Per estabilitzar el canvi climàtic, que no vol dir resoldre’l, aquestes emissions han d’anar a zero netes, el que s’emet pel que es capta. A més, dins dels combustibles fòssils també hi ha el metà, que és molt més potent que el diòxid de carboni, i que segueix creixent i acumulant emissions. L’únic avantatge és que si les parem o reduïm molt aviat veurem una reducció de l’escalfament global degut a aquest gas.

— Què passarà si superem el 2 º C, doncs?

— Què està passant ja ara, que tenim una mitjana mundial d’augment d’1,2 º C? Arreu del món, els últims deu anys quatre mil milions de persones, la meitat de la població mundial, ha sofert i ha experimentat extrems climàtics que no havien vist a la vida. I tot això està passant amb un nivell molt baix d’augment. El que estem aprenent ara és que fins i tot els 2º C de l’Acord de París són massa. Fa deu o vint anys el nostre objectiu era evitar els escenaris més dolents, d’augments de 4 o 5 º C, però ara veiem que fins i tot amb emissions més baixes els impactes seran molt significatius per a la salut humana, els ecosistemes i, en general, la qualitat de vida, i que necessitarem abordar estratègies d’adaptació importants. Fins i tot si aconseguim quedar-nos a 1,8 o 1,9 o a 2 ºC més respecte als nivells preindustrials, que no sembla que serà el cas, serà un escalfament molt important amb un gran nivell d’impactes, inclús aquí a Catalunya.

— Quins efectes estem veient respecte a esdeveniments com sequeres, incendis o inundacions?

— Ara ja tenim l’empremta del canvi climàtic en molts fenòmens extrems. No de tots, perquè el sistema climàtic és molt variable d’una forma natural i, per tant, hem d’extraure el component antropogènic del component natural. Però el que veiem és que esdeveniments com les onades de calor duren més, són més freqüents i més extremes, també les onades de calor a l’oceà. Les pluges de curta durada, de menys de mig dia, que comporten inundacions a moltes parts del món i sens dubte a Europa i al mediterrani, han augmentat i s’han intensificat. La meteorologia de foc s’està fent més intensa i més freqüent. Tenim estadístiques molt bones de moltes parts del món, de la regió mediterrània, dels grans boscos boreals del Canadà i de Sibèria, de bones parts dels EUA i d’Austràlia, on veiem distintivament que hi ha un augment molt ràpid de les àrees cremades i de les emissions de diòxid de carboni que surten d’aquestes zones.

— Tenim una visió molt localista dels efectes del canvi climàtic?

— Quan parlem de canvi climàtic, si no ens fem ciutadans del món i ens ho creiem, no el resoldrem. Tots vivim en el mateix planeta amb un atmosfera compartida. Intentem desenvolupar una societat global, som ciutadans del món! Si no tenim una perspectiva global, en què ens ajudem entre tots a descarbonitzar el planeta, no ens en sortirem. Aquí només estem pensant en nosaltres i en les nuclears, que al 2033 s’apaguen, i què farem. En parlem, però no en fem res. Però és que, a més, Catalunya, com un país desenvolupat, ric i intel·ligent, ha de posar més de la seva part. Hem de fer la nostra descarbonització aquí i hem d’ajudar al món a fer-la. Hem d’ajudar, donar suport i tecnologies a altres països que ho necessitin, hem de ser solidaris i ajudar-los a la descarbonització. I també és molt important tenir iniciativa i lideratge. I aquí a Catalunya no veig un lideratge fort.

— El sorprèn que encara hi pugui haver algú que negui el canvi climàtic?

— Durant els anys 90 i els 2000 el negacionisme era molt fort i tenia una influència molt gran en els governs i era molt important en la batalla que teníem amb les grans empreses multinacionals de combustibles fòssils. Ara, al 2024, pensem que ja no té veu. La població entén millor què és el canvi climàtic i què el produeix, i els governs, a través d’esforços molt grans que fem, com ara des de Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de les Nacions Unides, estan molt ben informats del que passa. Tot aquest soroll negacionista cada cop és menys sorollós, tot i que ara tenen la nova tàctica que els canvis vagin tan a poc a poc com sigui possible. Són batalles molt difícils de guanyar individualment, però els governs estan informats com mai per poder prendre decisions que científicament són molt sòlides.

— Tanmateix, a la Conferència de l’ONU sobre Canvi Climàtic o COP 28, a finals de l’any passat, no va haver-hi declaracions vinculants dels governs.

— No era l’objectiu que els països vinguessin a la taula amb objectius de mitigació d’emissió de gasos més restrictius que els anteriors. És l’any que ve quan hauran d’establir el que volen fer per al 2035. Però sí que hi va haver un aspecte que va ser interessant, que va ser posar sobre la taula de negociació el sistema de producció d’aliments, del qual no s’ha parlat gaire. En aquest sistema tenim un excés de nitrogen, que ve de l’ús excessiu de fertilitzants, del purins i dels animals per a la indústria càrnica. Per primer cop es va parlar de la necessitat d’aplicar innovacions en tecnologies que poden ajudar a reduir les emissions. Sempre hi ha decisions per avançar cap a la descarbonització, la gran decepció és que no es prenen prou de pressa.

— Hi ha països que estan aconseguint reduir les seves emissions i mantenir alhora la seva economia?

— Sí, ja hi ha 26 països amb aquesta tendència de mitigació i amb economies que estan creixent. Són països prou diversos, no només països com ara Noruega, també n’hi ha de l’Àfrica i de l’Àsia, i molts països europeus, que també són diferents entre si. Tots d’una manera o una altra, i per raons diferents, volen accelerar les energies renovables. És un bon moment per analitzar tots aquests casos i aprendre què podem aplicar a casa nostra pel perfil d’emissions que tenim, que a Catalunya és únic i diferent de tots aquells altres països. Hem de desenvolupar la nostra pròpia ruta de descarbonització. Hi ha molta experiència i tecnologia que no hem de desenvolupar nosaltres mateixos, sinó que hem de saber adaptar.

— En quina tecnologia caldria invertir?

— El més important per començar és la qüestió de la xarxa elèctrica. Aquesta xarxa s’ha de fer el 100 % renovable i neta, i ha de créixer. S’ha d’interconnectar encara més del que està ara, perquè després això pot donar suport a la descarbonització de molts altres sectors. El sector de la mobilitat és el més clar, no tenim dubte de quin és el futur de la mobilitat, ara ja no parlem si seran els biocombustibles o l’hidrogen, sabem que és l’electrificació.

— Cal una nova Revolució Industrial?

— Una nova Revolució Industrial Verda, que implica substituir tots els components que emeten gasos d’efecte hivernacle de tots els sectors econòmics. I això implica qüestions com ara com fem l’energia, com ens movem i com produïm el menjar. Necessitem molt panells solars i moltes turbines de vent per fer aquest procés de descarbonització. I també poder electrificar tot el que puguem de la nostra economia, com ara la calefacció de les nostres cases. Ara sabem que transformant-ho i electrificant-ho estalviarem energia primària, i si fem aquella xarxa elèctrica que no té emissions fem dues coses alhora: parem les emissions i ens fem molt més eficients. Els fulls de ruta serveixen per mirar sector per sector què és el que es pot electrificar i explorar quines seran les solucions del que no es pugui fer per reduir-ne les emissions.

— I quin serà el paper dels boscos en la descarbonització?

— Estem dient que hem de tenir emissions zero netes el 2050, però estem segurs que no ho aconseguirem. Hi haurà un percentatge de les emissions, un 10 o un 15 %, que no es podrà deixar d’emetre. És possible que tinguem màquines per eliminar les emissions, però desenvolupar-les serà molt car. Hem de considerar, doncs, els embornals de diòxid de carboni que ens proporcionen els boscos, el conreus i el paisatge en general. Cal explorar estratègies de benefici mutu, un win-win. Podem tenir un paisatge més restaurat, resilient i renovat, que a la vegada capti aquelles emissions residuals que no som capaços de treure completament o que siguin ridículament cares de treure tecnològicament.